A Gavà, les dècades dels anys seixanta i
setanta van representar un període accelerat de creixement industrial, de
població i urbanístic. L’arribada massiva de treballadors, majoritàriament
industrials, es va trobar amb un poble que no podia satisfer la demanda d’habitatge
que això comportava. Molts dels nouvinguts, a partir de mitjans dels cinquanta,
s’instal·laren, atapeïts,
en habitatges de parents que ja estaven establerts, en casetes construïdes en
patis interiors d’edificis, rellogats o en pensions, a l’espera d’estabilitzar
la seva situació i trobar un habitatge digne.
en coves i barraques edificades en espais perifèrics com ara al camí de la
Sentiu, al torrent que corre entre els turons de Caçagats i del Calamot, a les
Ferreres o en les vessants abandonades al voltant de les masies can Tintorer i
can Pere Bori. S’hi construïren habitatges precaris que, ni de bon tros,
reunien les condicions necessàries per a viure-hi.
Després d’una llarga temporada de
sequera, el 4 de novembre de 1962, a les conques dels rius Llobregat i Besòs es van registrar
precipitacions de fins a 200 litres per metre quadrat en menys de tres hores que
van fer créixer sobtadament els cabdals i també els dels seus afluents i
rieres.
Aquests aiguats, a part de ser
extraordinàriament intensos i de provocar inundacions de grans proporcions, van
posar en evidència la desídia de les autoritats locals en l’ocupació irregular
del territori i d’haver-se permès el poblament d’àrees fàcilment inundables.
alguns subministraments de llum i aigua, i que diversos trams de carretera van quedar incomunicats, la riuada, afortunadament, no va ocasionar víctimes mortals. Hi va haver,
però, una zona especialment afectada, el Torrent del Calamot, on la
concentració d’habitatges precaris en va patir greument els efectes. Les grans
pluges i la riuada consegüent, van malmetre les coves i van arrossegar les
barraques, deixant, de cop i volta, sense sostre totes les famílies que hi
vivien.
