La nit del 4 de novembre de 1962, l’aigua es va endur coves i barraques on vivien desenes de famílies. Els aiguats van fer visible el problema de l’habitatge precari que havia acompanyat el ràpid creixement de Gavà i van marcar l’inici d’un llarg periple per a moltes d’aquestes famílies
La nit del 4 de novembre de 1962, l’aigua es va endur coves i barraques on vivien desenes de famílies. Els aiguats van fer visible el problema de l’habitatge precari que havia acompanyat el ràpid creixement de Gavà i van marcar l’inici d’un llarg periple per a moltes d’aquestes famílies.
A Gavà, les dècades dels anys seixanta i setanta van representar un període accelerat de creixement industrial, de població i urbanístic. L’arribada massiva de treballadors, majoritàriament industrials, es va trobar amb un poble que no podia satisfer la demanda d’habitatge que això comportava. Molts dels nouvinguts, a partir de mitjans dels cinquanta, s’instal·laren, atapeïts, en habitatges de parents que ja estaven establerts, en casetes construïdes en patis interiors d’edificis, rellogats o en pensions, a l’espera d’estabilitzar la seva situació i trobar un habitatge digne.
Després d’una llarga temporada de sequera, el 4 de novembre de 1962, a les conques dels rius Llobregat i Besòs es van registrar precipitacions de fins a 200 litres per metre quadrat en menys de tres hores que van fer créixer sobtadament els cabdals i també els dels seus afluents i rieres.
Aquests aiguats, a part de ser extraordinàriament intensos i de provocar inundacions de grans proporcions, van posar en evidència la desídia de les autoritats locals en l’ocupació irregular del territori i d’haver-se permès el poblament d’àrees fàcilment inundables.
