Encara
recordo la col·lecció de discos de vinil familiar, com sonava la música al
tocadiscos que estava al menjador de casa i com havies d’anar amb compte per
posar la petita agulla al disc i no ratllar-lo. Era meravellós veure les
portades i contraportades dels discos amb les cançons del moment.
És difícil no recordar-se d’aquells grups, bandes i solistes que es dedicaven a
la música als anys 1950 i 1960, encara submergits en el règim franquista.
Segurament tothom ha sentit moltes vegades la música del genuí «rei del
rock», Elvis Presley, amb el
seu «toc generós de maluc” que als anys 50 suscitava tant als i les fans.
La veu, els moviments a l’escenari i la seva actitud provocadora canviava
esquemes morals en un país tan tradicional com era els Estats Units. El món de
la música es va omplir amb artistes del rock and roll com Little Richard, Jerry Lee Lewis, Roy Orbison, entre d’altres. Un gènere que va suposar una revolució
.
Elvis Presley amb la seva cançó Jailhouse Rock, any 1957
Al nostre país arribaven notícies de part
d’Europa. Segons deien, els joves que vivien propers a les bases americanes eren
sempre els que tenien més notícies sobre els moviments culturals i socials de
fora de l’estat espanyol. L’esperit rebel del jovent del moment es feia patent.
A finals dels anys 50 i principis dels 60 a Espanya van començar els primers grups i
solistes dedicats al rock and roll, cantat en altres idiomes com anglès,
francès, italià o en espanyol. Amb tota aquesta situació van començar a
originar-se molts estils musicals i entre ells va sorgir el “pop”. La forma de
vestir, de relacionar-se, de pensar anava canviant a poc a poc. Podríem fer una
recerca a les llistes d’èxits del moment i trobaríem grups com el Duo Dinámico, Los Estudiantes, Los Rocking
Boys, etc. sonant per les ones de les emissores de ràdio del moment. La
televisió, amb els programes musicals, i els festivals de Benidorm i del
Mediterraneo ajudaven a l’expansió musical. Els èxits també arribaven amb grups
britànics com The Beatles o The Rolling
Stones.
Per escoltar la música cliqueu sobre el nom del grup
 |
| AMG. Fons Carme Amat |
A
Gavà, els grups locals començaven a sorgir. Grups com els Ritmics, campions
d’Espanya d’harmònica, i els grups Clafer´s i Buleboa es van donar a conèixer a
les vetllades d’Art i Caritat. El conjunt femení Damas, els grups de folk
Juvens i Naps i Cols, Stage Brown, Mania, Blayers, Sarabanda (Marc Grau), Gavà
Sax’s Quartet, Jivaros, Jordi Paniagua, Los 5 Rooys, The Moby Dycs, Agua Santa,
Diamantes negros, Muntanari, Peque boys… introduïen els nous ritmes i sons al
poble.
L’any 1960, a Gavà es va obrir el càmping Albatros i
l’estiu de 1964 es va inaugurar la sala de festes Tropical. Això va afavorir
que les activitats i festes del poble tinguessin més repercussió i que
l’assistència de públic s’incrementés.
 |
| AMG. Fons Família Grau Guasch, mitjans anys 70 |
Un
altre introductor d’aquest moviment va ser Marc
Grau, nascut a Gavà. “Ell i la seva guitarra” van estudiar amb la
professora de música Carme Amat. Aquest passió va fer que s’hi dediqués tota la
vida. De la mà de Rocky Muntanyola (Jordi Batista, considerat com un dels pares
del pop-rock català) va saltar al món professional.
Grau va ser membre d’El Último de la Fila, un dels grups de pop rock
de més èxit a Espanya. Músic i compositor, va ser productor de grups
com Sopa de Cabra, Umpah-pah, Lax’n Busto, Bars, Els Pets, entre molts altres.
Tristament, ens va deixar l’any 1999 i var ser una gran influència en el
renaixement del rock català dels anys 90.
En tot aquest recorregut en el temps tornem
al «Duo Dinámico», amb dos components, Manuel i Ramon. Van tenir gran
transcendència fora del país i van ser pioners del fenomen fan. Sempre tindrem
a la memòria cançons com «Quince años tiene mi amor», «El final
del verano», «Quisiera ser», entre tantes. Pocs recorden que
aquest grup també componia lletres per a altres artistes, com Julio Iglesias.
Van ser els compositors de la cançó que ens va representar i guanyar el
Festival de Eurovisión l’any 1968, interpretada per Massiel: «La, la, la». En realitat, era Joan Manuel
Serrat qui havia d’interpretar-la, però la dictadura franquista s’hi va oposar
per una qüestió lingüística. Encara a Espanya hi havia la repressió a l’idioma.
Molts anys després, Joan Manuel Serrat
va cantar el «La, la, la», símbol d’aquell moment tan rigorós,
juntament amb el «Duo Dinámico«.
📣 Joan Manuel Serrat i el «Duo Dinámico» , amb la cançó «La, la, la»
d’un breu descans, l’aventura del «Duo Dinámico» segueix i l’any 1988
arriba «Resistiré», una
cançó que al llarg del temps no ens ha deixat indiferents. Escrita per Carlos Toro Montoro, és un himne a
la lluita per la resistència (en temps
del règim, el seu pare va ser empresonat pel Tribunal Militar franquista, amb
la qual cosa la història d’aquesta repressió està present a la cançó).
Sentir-la dona força i empenta per seguir endavant. Almodóvar ja la va
utilitzar en el seu repertori a la pel·lícula «Àtame», de l’any 1989, i ara tornem a tenir-la entre
nosaltres. «Resistiré», la
cançó de la pandèmia. Per segona vegada un cant a la resistència, però en
aquesta ocasió contra el coronavirus, que segur que tothom ha taral·lejat o
ballat en algun moment. La inclusió en vídeos i àudios a les xarxes socials ha
estat immensa. En ple segle XXI hem seguit amb «Resistiré»,
interpretada per més de 30 artistes espanyols. A Suècia, s’ha gravat amb una
altra lletra, però amb el mateix objectiu d’avançar en la minimització de la malaltia.
📣 El Duo Dinámico, amb la canço «Resistiré»
📣 «Resistiré» interpretada per més de 30 artistes per vencèr el CORONAVIRUS
Podríem
seguir parlant d’aquests grups i bandes de rock del moment que ens van ajudar
en l’avanç de les nostres vides i que formen part de la història. Cada any, al
mes de juliol, es commemora el Dia Mundial del Rock i per això hem de seguir
gaudint recordant i escoltant grups mítics com Mickey y Los Tonys, Los
Relámpagos, Los Continentales, Los burros, El último de la fila… o com Miguel Rios, Els Pets, Sopa de Cabra, Sau,
Loquillo, Lax’n Busto, etc. tot desitjant que segueixin conquistant i aportant
vida a la cultura.
No podia finalitzar sense donar pas a una cançó de finals dels anys 60, que
també resistirà per sempre a la nostra memòria.
Miguel Rios, cançó «Himno a la alegria» a l’any 1969
