 |
| AMG. Fons Casa Safont. Any 1977 |
De petita
m’agradava mirar les pel·lícules del cinema d’estiu que es veia des de la
finestra de casa de la meva àvia. Era just a la mateixa cantonada del carrer,
al barri del «Cerro del àguila» de Sevilla. El cinema es deia Casablanca
i s’havia construït envoltat d’edificis. Com que era a l’aire lliure, molta
gent que hi vivia a prop podien aprofitar i passar una bona estona veient
una projecció des de casa. Allà hi vaig veure per primera vegada una pel·lícula
que semblava ser d’última generació: els personatges es reduïen i entraven en
una càpsula espacial dins del cos humà per curar una malaltia, amb llums que
s’encenien i parpellejaven, amb petits sorolls d’allò que semblava ser una
computadora.
i Ginger Rogers, de gàngsters amb Humphrey Bogart —sempre en blanc i negre—,
bèl·liques com «Dotze en el patíbul» o «Senders de glòria»
amb Kirk Douglas com a protagonista d’aquesta última. I el que és millor, les
pel·lícules còmiques amb Louis de Funes amb el seu paper de
«gendarme» o Peter Sellers com a inspector Clouseau, i David Niven
com a lladre a la “Pantera Rosa”. Amb aquests còmics no podies parar de riure
en cap moment. Les riallades dels assistents es podien sentir des de fora al
carrer…
 |
| AMG. Fons Jaume Mitjans. Any 1970 |
Al
voltant del cinema s’hi aplegaven els petits xiringuitos ambulants on es venien
pipes de carabassa, fruita fresca, tramussos i paquetets de xufes. La gent
s’anava acumulant en una petita cua per comprar-hi. També es podien adquirir
cigarrets en paquets o per unitats i senties dir a més d’un a la botiguera:
«Em despatxa dos Celtes?«…
Va ser una llàstima que als anys 80 s’enderroqués per fer-hi habitatges, ja que
els murs que envoltaven aquest edifici havia viscut moltes històries
increïbles.
 |
| AMG. Fons Jaume Mitjans. Any 1972 |
Des de 1967 el meu pare treballava a Catalunya a l’antiga fàbrica tèxtil
Crilenka, ubicada al Prat. Anys després i estalviant molt, vam poder comprar un
cotxe de segona mà —un Seat 124 de color groc— i ara ja podíem viatjar a veure
la família cada estiu. Eren dies molts bons… Jo, tot just arribava a casa
l’àvia, anava de pressa a la finestra a veure la cartellera del cinema. De
seguida, el meu pare em seguia amb un got de llet fresca a la mà (era el nostre
senyal) i, envaït per la nostàlgia del moment, començava a explicar-me les
seves peripècies i de com de mosso havia treballat d’aiguader al cinema. El seu
company, que era de la mateixa edat, era l’encarregat d’anar suggerint a les
parelletes que entraven quina era la distància de proximitat que podien tenir i
com havien de seure a la cadira. Ho tenien molt organitzat. No és que no
tinguéssim la resta de sales de cinemes obertes, però és que el bon temps
invitava a veure les projeccions a l’aire lliure i aprofitar aquell moment per
parlar amb uns i altres, prendre alguna beguda i passar una bona estona entre
amics, sempre que no vingués el vigilant, esclar…
i el cinema en aquells moments eren les principals formes de gaudir, juntament
amb les fires que s’organitzaven. El cinema estava molt ben considerat i d’aquí
l’augment d’aquests espais per totes les ciutats i pobles. A més, era un lloc
molt visitat, perquè les pel·lícules s’esperaven amb molta il·lusió, i sempre a
la taquilla se sentia dir: «Gran peliculón,
fantàstica«. Sempre eren les millors…
 |
| AMG. Fons Casa Safont. Any 1977 |
A Gavà, el primer cinema va començar a funcionar l’any 1909 (quan va arribar
l’electricitat) i va projectar films durant dos anys. Era el cinema dels
germans Faura, que estava al carrer del Centre, just al davant del Cafè del
Centre. En realitat era un cafè que va adaptar una de les sales per passar-hi
pel·lícules. Quan arribaven els mesos calorosos de l’estiu, les pel·lícules es
projectaven al carrer, a la façana de l’edifici del davant. Anys més tard, als
anys trenta, a «Cal Tragabales», a la rambla de Salvador Lluch, també
s’hi projectava cinema a la fresca.
temps després, amb sorpresa, vaig començar a veure notícies que obrien cinemes
on podien entrar vehicles. Vaig pensar que era una passada poder veure la
pel·lícula des del cotxe, en família. Mai hauria cregut que això s’hagués pogut
fer, semblava més dels americans i no cosa nostra, però l’any 1977 es va
inaugurar el primer autocinema a l’autovia de Castelldefels. Allí, molt a prop
de casa, va ser on es van projectar pel·lícules tan importants com
«Frenesí», dirigida per Alfred Hitchcock. Malauradament, aquest
autocinema, amb l’arribada dels vídeos i d’altres formats, va tancar al cap de
pocs anys.
En aquest transcurs de temps, al món del cinema han estat moltes les pel·lícules
que han fet petits homenatges a aquesta mena d’espais d’oci i esbarjo per a la
família. En projeccions com «Al rojo vivo», «Retorn al futur
III» o «Els Picapedra», amb cotxes sense rodes, la imatge d’una
pantalla gegant a l’aire lliure va ser-ne un dels protagonistes.
pocs van poder sobreviure a les noves tecnologies i, sobretot, al nou públic
exigent. Ara, sembla que aquesta pandèmia en què estem immersos els està donant
més oportunitats. El canvi ha estat radical, ja que estan ressorgint amb les
fases de desescalada. Els propietaris estan reinventant-se amb l’essència i
enyorança dels anys passats. Caminen cap a una nova normalitat en benefici de
la cultura i l’espectacle.
l’assistència de parelletes i de petits grups festers, un tòpic molt estès.
Però la realitat és que en temps d’anar a una nova normalitat ens hem de
desfasar per tornar a «enfasar-nos» en noves situacions. Sí, sí, ara
podrem comprovar-ho nosaltres mateixos i tornar
a gaudir d’aquest nou format, que esperem que vagi en augment, i tenir
l’oportunitat de visitar-los perquè seria una diversió assegurada…
I ara, al més pur estil de GREASE… comencem… LLUMS, CÀMERA I
ACCIÓ!
