![]() |
| Hospital Sant Llorenç, dècada dels anys seixanta. AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi. |
La
creació de l’Hospital de Sant Llorenç de Viladecans està vinculada directament
amb la història industrial de l’empresa Roca Radiadors, amb seu a Gavà des de
l’any 1917.
A la
dècada dels anys cinquanta Roca experimenta un important creixement industrial
alhora que inicia una sèrie d’actuacions que tindran una important repercussió
social, urbanística i cultural: la conversió del mas de can Sellarès com a
centre de lleure dels treballadors, la inauguració de l’hospital privat de Sant
Llorenç i, a les acaballes de la dècada, l’edificació de l’anomenat Poblado de Productores Roca —el poblat
Roca— creat per a les famílies dels treballadors.
![]() |
| AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi, dècada dels anys 60 |
L’origen
de l’Hospital cal cercar-lo en la constitució, a principis de la dècada de
1950, de la Fundación Benéfico-Privada de
San Lorenzo amb un primer objectiu de construir un hospital a la veïna
població de Viladecans, en terrenys de la seva propietat propers a la fàbrica.
L’elecció del nom responia al fet que sant Llorenç és el patró dels fonedors
La
finalitat de l’Hospital responia, en principi, a la necessitat d’oferir atenció
sanitària als empleats de l’empresa, però des que es va posar en funcionament
es va ampliar a la població dels municipis de Gavà i Viladecans.
![]() |
| AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi, dècada dels anys 60 |
El
centre, que es va inaugurar el 21 de juny de 1953 amb el nom d’Hospital de San
Lorenzo de Viladecans, tenia tres plantes i un subterrani amb una capacitat de
100 llits i disposava de serveis de maternitat, radiologia, geriatria i
dispensaris de medicina general i de cirurgia. El centre estava dotat dels
avenços tècnics més moderns del moment i s’havia fet una reserva d’espais per a
futures necessitats assistencials. L’organització del centre anava a càrrec
d’una comunitat de religioses Vedrunes que van ser presents en el centre fins a
la primera dècada dels anys 2000.
Al
llarg de vint-i-cinc anys l’Hospital Sant Llorenç va ser el centre hospitalari
de referència de la comarca, tant pel que fa a l’atenció de malalts coberts per
l’Assegurança Obligatòria de Malaltia (SOE) com per a l’atenció sanitària de
caràcter benèfic i privat. Aquesta última s’oferia, majoritàriament, a través
de la creació de la Companyia Anònima d’Assegurances Assistencials (CASA), que
va acabar convertint-se en entitat col·laboradora de l’assegurança de malaltia
i va contribuir al manteniment del centre. Des que es va inaugurar, l’Hospital
va patir problemes pressupostaris que es van compensar amb el suport altruista
de molts habitants de Gavà i Viladecans, que es van vehicular a través de
l’Ajuntament i de l’Església.
![]() |
| AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi, dècada dels anys 60 |
El
juny de 1978, la Fundación de San Lorenzo
va cedir la gestió del centre a l’Institut Nacional de Previsió (INP).
Aleshores, l’Hospital tenia 150 llits i oferia 18 especialitats mèdiques i
quirúrgiques i també es visitaven els 11.000 mutualistes de CASA. Durant aquest
mateix any van tenir lloc diverses manifestacions amb l’objectiu que l’Hospital
assolís caràcter comarcal i perquè se’n pogués ampliar la capacitat
assistencial (més llits, servei permanent d’urgències, especialitats, etc.).
L’INP havia adquirit el compromís amb les autoritats municipals d’adquirir
l’Hospital mitjançant una subhasta pública, però quan es va fer aquesta
subhasta a finals de 1979, l’INP no s’hi va presentar. Aquesta pèssima gestió
burocràtica va suposar que des de mitjans de 1978 l’Hospital estigués
pràcticament tancat.
![]() |
| AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi, dècada dels anys 60 |
Després
d’intenses negociacions i d’una forta pressió ciutadana, el 5 de març de 1980
l’Hospital de San Lorenzo de Viladecans es va incorporar de manera definitiva a
la xarxa de centres sanitaris de la Seguretat Social.
A
finals de 1981, quan ja s’havien traspassat les competències de sanitat a la
Generalitat de Catalunya, es va presentar un projecte per renovar i ampliar
l’Hospital per augmentar-ne la capacitat a 120 llits i oferir serveis de
medicina interna, cirurgia general, traumatologia, pediatria, obstetrícia,
ginecologia, oftalmologia, otorrinolaringologia i psiquiatria. Estava previst
que el nou hospital comencés a prestar servei l’any 1982.
Les
obres, però, es van dilatar més de quatre anys i l’any 1984 es va convocar una
manifestació a la qual van assistir més de 4.000 persones per protestar contra
la demora de les obres.
La
manca de pressupost va comportar que la reobertura de l’Hospital no tingués
lloc fins al gener de 1987, sota la gestió de l’Institut Català de la Salut.
L’equipament donava servei als habitants de Castelldefels, Viladecans, Gavà,
Begues i Sant Climent, que llavors tenien una població de 110.000 persones. No
obstant això, fins a final de 1988, amb l’obertura del Servei d’Urgències de 24
hores, el centre no va funcionar a ple rendiment.
Alcaide. “La història de l’Hospital de Sant Llorenç de Viladecans”








