“Un dia vaig veure Los milagros de
Lourdes, una pel·lícula que feien al Casino. Llavors vaig dir: “Jo vull ser
infermera”. 

Així que vaig estudiar infermeria per capritx.

“De nit, treballava d’infermera a la fàbrica
Dubler, situada entre Sant Boi i Viladecans. Hi anava amb cotxe de línia. De
dia, treballava a casa. Al principi donava una injecció a la setmana, després
va començar a venir més i més gent. Va arribar un moment en què jo era l’única
infermera a Gavà i ja no donava l’abast. Treballava nit i dia.” 

Hi havia nits que em llevava cada hora o
hora i mitja perquè venien clients de metges o practicants de Barcelona
i com que aquests anaven a dormir a Barcelona, pues si els seus
clients els necessitaven em venien a buscar a mi. Jo els deia als
serenos: “Per favor, pregunti si són clients meus, perquè si no són
clients meus, jo no puc treballar tant”. Vestir-me, despullar-me,
vestir-me… sense dormir. De vegades els serenos em venien a buscar amb
la família. Havia arribat a anar fins a les masies, a Bruguers… A tot
arreu anava. Al principi hi anava amb bicicleta. Vaig caure setze
vegades. Quan venia un carro deia: “Pari el carro! Pari el carro!”.
Sempre anava amb els genolls malament i les mitges totes recosides per
la meva mare, que per dintre hi posava uns pedacets. I no era com ara,
que tothom té pessetes, llavors no en teníem gaires. Després, sort que
vaig tenir un cotxet”.