L’Arxiu Municipal, el Museu i la televisió local de Gavà, van sumar tècniques i esforços per aconseguir desvetllar i mostrar una època, compresa entre 1939 i 1979, de creixement i canvi de la ciutat a través de les veus de les dones que hi arribaren en la seva condició d’immigrants procedents de diferents indrets de l’estat espanyol, tals com Andalusia, Múrcia, Aragó, València, Castella-La Mancha, Melilla i Galícia. I potser, el més important, ha estat aconseguir que les relatores de la pròpia experiència personal, en un inici sorpreses per aquest interès vers elles, hi hagin participat d’una manera tant i tant directa. El seu testimoni ha servit de base per a una exposició, una filmació, i aquesta publicació que aquí es presenta.
Elles, les dones immigrants, s’han descobert com a subjectes actius de la història des del moment en què prenen la decisió de deixar el lloc d’origen. Recordar com s’adaptaren al nou medi i com assumeixen finalment una nova identitat, tanca el cicle iniciat anys enrere.
De fet, aquestes vint-i-cinc dones, arriben a Gavà en anys ben diferents (des de 1924 fins 1970) i per tant el que deixen i el que troben no és sempre el mateix. La mirada canvia perquè el moment tampoc és el mateix. I això és el que enriqueix el treball, perquè podem veure un país i una ciutat en moments de desenvolupament diferent. I és molt important l’esforç realitzat per tal que aquestes veus s’acompanyin amb imatges. D’una banda, les fotografies impagables de Joan Mitjans de les barraques, o de les casetes humils, o de les coves habilitades com a habitatges…; i de l’altra, les realitzades per les pròpies protagonistes, o per familiars o també per fotògrafs ambulants que ens mostren moments especials en les seves vides, però que alhora fan de testimoni de l’evolució urbanística de Gavà: aquell carrer com era, aquella casa que s’enderrocà,… i també el mercat, la feina, o el terrat de casa,… llocs plens de vida. Perquè la vida és el que volien salvar aquestes dones. I per salvar-la calia trobar una feina, un sou. Gavà els oferia la fàbrica Roca, i això anava de boca a orella.
El model que es repeteix més sovint durant l’època investigada és el d’una parella jove que busca un futur millor i la dona, companya i suport de l’aventura laboral, desenvolupa un rol que poques vegades té oportunitat de mostrar-se. Per això el millor que es pot fer és escoltar les seves veus.
Montserrat Duran
