Què feia una nena d’11 anys una tarda de dijous, a la Catalunya de la postguerra? Una petita redacció escolar conservada durant dècades ens permet acostar-nos a una escena quotidiana que, precisament perquè és quotidiana, resulta extraordinàriament reveladora

Una tarda sense gaire espai per jugar

La nena comença la seva redacció amb una frase aparentment senzilla: explica què ha fet «ahir a la tarda», després de sortir de l’escola. Però aquell dijous no era una tarda escolar qualsevol. En aquella època, la tarda de dijous era festiva, mentre que el dissabte era dia lectiu. Per tant, disposem del relat d’una tarda que, en principi, formava part del temps de descans setmanal.

I què hi fa? Cus, escriu, fa els deures de l’escola, ajuda la mare, va a comprar llet i fil i torna a casa, fa ganxet i, finalment, va a dormir. El joc no hi apareix.

La redacció és especialment significativa perquè la nena no presenta aquestes activitats com una imposició o una queixa. Les explica amb tota naturalitat, com una successió d’ocupacions pròpies de la seva vida quotidiana. És difícil imaginar una descripció més allunyada de la idea actual de «tarda lliure».

Aprendre a ser gran

El document també ens parla dels rols de gènere de l’època. La costura, el ganxet, ajudar la mare i encarregar-se de determinades compres formen part d’un aprenentatge pràctic que prepara la nena per al món adult que se li pressuposa.

No és només que faci una tasca domèstica puntual. La costura apareix diverses vegades al llarg de la tarda i ocupa un lloc central en el relat. La nena aprèn i practica habilitats considerades pròpies de les dones, alhora que participa en les feines de casa.

Això no significa que totes les nenes de la postguerra visquessin exactament igual. Però aquest petit escrit sí que ens permet veure què es considerava normal i digne de ser explicat en un exercici escolar: treballar, ajudar, complir els deures i obeir els horaris familiars.

Una infància marcada per la postguerra

La redacció també es pot llegir en el context més ampli de la postguerra espanyola, marcada per les mancances materials, la precarietat i una vida quotidiana molt més basada en l’aprofitament dels recursos i en la participació de tots els membres de la família.

El detall del fil, de la llet, de la costura o del ganxet pot semblar insignificant avui. En canvi, ens parla d’una societat on reparar, cosir, aprofitar i aprendre a fer les coses amb les pròpies mans formava part de la vida quotidiana.

I hi ha un altre aspecte revelador: la nena no explica que hagi anat a jugar amb les amigues, que hagi anat al cinema o que hagi passat la tarda fent una activitat d’oci. El seu relat està construït al voltant de les obligacions i les petites responsabilitats.

El que no diu també és història

Potser el més interessant del document és precisament allò que no hi apareix. No sabem si aquella nena jugava cada dia, amb qui jugava ni quines estones de diversió tenia. No podem convertir una redacció individual en una fotografia de tota una generació. Però sí que podem observar quines activitats formaven part de la seva quotidianitat i com les explicava.

 

🖋 Assumpció Gabernet – Arxiu Municipal de Gavà

🖺 AMG / Fons Maria Cardona