Quantes vegades cal escriure una frase perquè no se t’oblidi? Deu? Cinquanta? Cent? L’alumne que va omplir aquesta pàgina d’una llibreta escolar del curs 1944-1945 la va escriure prop de 220 vegades: «No seré tan olgazán».
Es tracta d’un càstig escolar, una pràctica habitual a les escoles de l’època. Copiar una mateixa frase era una manera de corregir conductes que el mestre considerava inadequades i, alhora, reforçar determinats hàbits. Què havia fet aquell alumne? No ho sabem. La llibreta no ens dona la resposta. Però sí que ens obre una finestra a la vida quotidiana de les aules de la postguerra.
Si ens hi fixem bé, la pàgina encara ens explica més coses. La lletra és extraordinàriament petita i aprofita fins a l’últim espai de cada línia. Era una indicació del mestre? O una manera d’estalviar fulls en uns anys en què el paper continuava sent un bé preuat? El document no ens permet respondre aquestes preguntes, però sí que ens convida a formular-les.
També s’hi aprecia com l’escriptura va canviant. Les primeres línies són més acurades; a mesura que avança el text, la mà sembla accelerar-se, apareixen petites irregularitats i la repetició es fa gairebé mecànica. Vuitanta anys després, encara és fàcil imaginar el cansament de qui va haver d’escriure la mateixa frase una vegada rere l’altra. I encara hi ha un detall que avui ens arrenca un somriure: la paraula «olgazán» està escrita sense h. Qui sap si el següent càstig va ser copiar unes quantes vegades: «No escribiré con faltas de ortografía».
Més enllà de l’anècdota, aquesta pàgina ens recorda el valor dels documents quotidians. Les llibretes escolars ens expliquen com s’aprenia, com s’escrivia, com es disciplinava els infants i, sobretot, com era el dia a dia a les escoles. Són testimonis que difícilment trobaríem en els documents oficials.
🖋 Assumpció Gabernet – Arxiu Municipal de Gavà
🖺 Full d’un quadern escolar del curs 1944-45. AMG / Fons Purcet Ferrer
