pessebre nadalenc és una petita meravella que cada any encara reuneix moltes
famílies al seu voltant. Grans i petits parlen d’on va col·locada aquesta o
aquella figureta, el nen Jesús, els àngels, els pastorets, el pont… N’hi ha
una, però, que fa molta gràcia als menuts: el caganer. Mig amagat en la molsa
sembla haver-se camuflat per una emergència i fa que tota l’escena quedi
aturada en aquest moment d’humanitat. Un personatge únic que sembla molt nostre
—la barretina, la faixa…—, però això no és del tot cert. El caganer fa més de
3.800 anys que fa feina, i la seva funció original avui ja no es recorda.
L’ULL
MALIGNE
Els
antics creien que hi haviapersones que posseïen el poder de fer mal amb la
mirada envejosa i això els provocava pànic. Quan gent jove i plena de salut
emmalaltia i moria de sobte, no ho atribuïen, posem per cas, a un animal mort
en el curs de l’aigua amunt. En ignorar-ne la causa ho atribuïen al mal d’ull i
per protegir-se’n acudien a tota mena d’amulets.
En
l’antiguitat l’amulet més popular va ser el fal·lus. Com a exemple tenim el que
hi ha, en relleu, a la dreta de la porta romana d’Empúries, perquè no entri el
mal d’ull a la ciutat.
 |
|||
segon amulet més popular era la imatge de l’ull maligne atacat per animals
perillosos, persones o armes. El més antic que he trobat és egipci, de vora el
1400 aC.
El
tercer amulet en aquesta competició de popularitat era el caganer. El més antic
que conec és un segell d’esteatita de la Creta minoica de fa aproximadament
3.800 anys. En els segles VII-VI aC el caganer va conèixer una enorme
popularitat. En un segell fenici en què el deu egipci Bes, que protegia contra
els esperits, fa de caganer se’l veu envoltat d’ulls malignes —en els ulls més
antics l’iris és una línia
horitzontal, no és rodó. L’ull número sis plora; ha
rebut. En Bes li ha fet mal i l’ha vençut. En aquests segles, en tot el
Mediterrani el caganer també és present en relleus a l’esperó i als timons dels
vaixells, per demanar protecció.
Al
segle V aC, en anells i joies, el caganer es representa de cara o de perfil,
però sempre mirant cap enrere. En ceràmiques preromanes també hi és present,
com en una trobada a Numància.
Al
món romà l’ull maligne apareix en joies, mosaics, etc., i en un relleu de
marbre del segle II dC trobat a la Britània, que es conserva a l’Abadia de
Woburn. S’hi veu l’esquema clàssic de l’ull atacat per felins, escorpins,
serps, etc. més un gladiador, i, a sobre, perquè no hi hagi dubte, un caganer
d’esquena que mira cap enrere i porta una gorra similar a la barretina.
Un
incís sobre la barretina. A Roma hi havia gorres molt similars a la barretina.
Una, la frígia, que volia dir estranger d’orient; l’altre, el pileus, era el
símbol de l’home lliure i ciutadà de ple dret. No la podia dur un esclau i
estava associada a la deïtat Libertas. Mitra portava una gorra frígia i també dels
tres Reis Mags en els mosaics bizantins. Al segle XVII aquestes gorres es van
confondre en una sola.
de Teodosi en què prohibeix els amulets —i la màgia— l’any 393 dC, no fa
desaparèixer del tot el caganer, ja que perdurarà en dibuixos durant l’edat
mitjana.
Al
segle XVII coneix un gran renaixement a Holanda. En el món de les rajoles
blaves, junt amb paisatges idíl·lics i oficis, n’apareixen moltes —ep!, moltes!—
amb caganers, pixaners i personatges vomitant que per força tenen el mateix
valor d’amulet. Aquesta moda també arriba a Catalunya, encara que en molt menor
volum.
Al
segle XVIII, Carlos III d’Espanya va promoure entre els nobles de la cort el
pessebre, que coneixia de Nàpols. Els pessebres napolitans són una obra d’art:
figures de fang de grans dimensions fetes per grans tallers, policromia… De
seguida en van sorgir de populars que van arribar a tot arreu, amb figures més
petites i senzilles.
En
algun moment del segle XIX el caganer va saltar de la rajola al nostre pessebre
i així és com, després d’un llarg viatge, va tornar a casa… i per Nadal!
Enric Ferrer Batet
