Al segle XIX, les dones anaven de diferents colors el dia de la seva boda. Els
predominants eren el vermell, el negre o el daurat, ja que el blanc es
reservava per a la cort. 

Però va ser l’any 1840, quan la reina Victòria
d’Anglaterra, que es va casar amb Albert de Saxònia, va impactar amb el
seu vestit nupcial de color blanc amb puntes i brodats fets a mà.
Portava un vel de més de tres metres de llargada i una corona feta de
flors de taronger, símbol de puresa i fertilitat. Aquest model de vestit es va
estendre per l’alta societat europea. 

Es volia imitar el vestit, però aquests teixits eren massa cars i les classes
més baixes van mantenir el color negre. 

El segle XX començava, però a Espanya les dones encara anaven vestides de negre al seu casament. A més, aquests vestits es podien aprofitar per a altres situacions especials. Els complements per a la núvia eren senzills: un gran vel , una corona de flors de taronger, que també se’n col·locaven al vestit, i un ram de flors a les mans

A Espanya, durant els anys vint i trenta, les dones encara anaven vestides de negre al seu casament. 

No va ser fins als anys quaranta en què va començar un canvi en el
color del vestit i el blanc va fer la seva aparició. Les mànigues són bollades
i adaptades a la figura de la dona. Els casquets predominen al cap, i al
vestit, complements com perles, vellut i fermalls.

L’explosió del glamur apareix als anys cinquanta sota la influència del dissenyador
Christian Dior: cintures d’abella, guants de seda, cues més llargues… i els
vestits s’escurcen. Tota una explosió d’alta costura. 

Amb el moviment hippy dels setanta, apareix al vestit camiser, acampanat, i les pameles o flors al cap. Però tot torna a canviar en la dècada dels vuitanta, quan el vestit nupcial de Lady Di capgira la història i provoca una moda exagerada en tots els sentits: vestits i vels de grans dimensions. Aquesta tendència es modifica als noranta amb un tall més senzill i bàsic